Amb certa perplexitat, assisteixo en els darrers dies a una sèrie de comentaris elogiosos envers el recorregut de la recentment acabada Volta al País Basc. Alguns, per provenir d'emissors institucionals (o institucionalitzats), ja els esperava, però altres em sorprenen una mica. Entre aquest segon grup, per exemple, hi ha els de Biciciclismo que avui mateix publicaven un article on s'expressaven així: "El recorrido. Excelente. con encerronas como La Antigua o Azpiroz, el final en Arrate, la llegada ratonera a Murgia y la crono final de Zalla... Quizá cambiar el orden pudiera aportar más emoción aún."
Puc entendre que es trobi vistosa la terrorífica rampa de La Antigua i aquest tipus de final com a recurs puntual, però com a tret definitori d'una cursa no em fa el pes. Es tracta de finals efectistes, indubtablement molt televisius, però que en el ciclisme contemporani condicionen tota l'etapa i fan que els corredors ho deixin tot per a decidir en aquests metres finals tant mediàtics; en comptes de veure ciclisme ofensiu durant, posem per cas, 45 minuts, ens conformem a veure'n durant cinc o deu. Ciclisme de youtube, que en diuen. És per aquest motiu que la Fletxa Valona és la clàssica de les Ardenes que m'agrada menys. El mur d'Huy del final gairebé sempre és el jutge absolut de la prova, tant se val el que passi abans, en els darrers anys sempre arriba a peu de mur un grup de entre 40 i 80 corredors.
En una prova per a etapes, a més, aquest esquema repetit en la majoria d'elles provoca una falsa sensació d'emoció i d'igualtat en la classificació general. Els amics de Biciciclismo sembla que s'han fregat les mans amb el fet que dissabte es van jugar la Itzulia una desena de corredors en la crono final però jo ho veig d'una altra manera: s'han jugat la general tants corredors perquè abans no ha succeït pràcticament RES, taules i més taules, usant el símil escaquista. Particularment, trobo nefasta la corrent majoritària entre els organitzadors de rondes per etapes que empeny a sacrificar la duresa en favor d'un final com més apretat millor. La dictadura de les audiències televisives. Va passar el darrer Tour amb l'etapa del Tourmalet de record ofensiu, va passar amb la pujada a la Bola del Mundo a la Vuelta de l'any passat i ha passat de manera exagerada aquesta setmana passada a Euskadi. Si seguim aquest patró, la lluita per les audiències acabarà resultant un tret al peu: ja no caldrà veure totes les etapes, amb els deu minuts darrers de l'assenyalada amb fluorescent n'hi haurà prou. I si no, sempre ens quedarà youtube.
