Com és tradició, una setmana després del Tour de Flandes arriba la Paris-Roubaix. Si sovint l'oportunitat de resoldre assumptes pendents és un dels alicients extres per a "l'Infern del Nord", enguany anem sobrats. A la sequera de Tom Boonen, corredor en actiu amb un palmarès més ampli en proves d'adoquí, hem de sumar que diumenge passat a Meerbeke va guanyar Nuyens, un outsider, i dels peixos grossos només Cancellara va rascar pòdium. D'aquesta manera, gairebé tothom acudeix amb urgències a la cursa que culmina la temporada de llambordes i això, a priori, és bo per a l'espectacle.
Tot plegat però, que no ens faci enganyar: la Paris-Roubaix ha estat des de 2005 patrimoni de Boonen i Cancellara, amb l'excepció de la victòria atípica de Stuart O'Grady el 2007. Per tant, el belga i el suís són els màxims favorits, amb notable avantatge segons les cases d'apostes per a Cancellara. Més enllà d'ells dos, espero que Thor Hushovd faci un molt bon paper i ens brindi l'oportunitat de veure el maillot de campió del món jugant-se una prova com aquesta. A més, si abans parlàvem d'urgències, cap esquadra com el Garmin-Cérvelo està més necessitada de victòries de primeríssima línia. Flecha, Ballan i Pozzato (entre els tres sumen 6 podis en la prova) completen la, a priori, mitja dotzena de favorits. Seria molt estrany, però, que fossin els 6 primers en arribar al velòdrom de Roubaix: és pràcticament impossible que cap dels homes forts no sofreixi un imprevist en forma de caiguda o avaria en algun dels terribles trams d'adoquí que puntegen els 258 km de recorregut. Així d'important és la sort, així de cruel és el destí. Aquí, com gairebé enlloc, l'alegria va per barris.
Avui, però, m'agradaria suggerir una activitat prèvia a la cursa de diumenge: el visionat de l'esplèndid documental "A Sunday in Hell", dirigit pel danés Jörgen Leth, artífex també l'any 1993 d'un treball sobre Michael Laudrup, i codirector junt amb Lars Von Trier de "Cinco condiciones". La peça, de 1976, és la narració de la Paris-Roubaix del mateix any, des del dia anterior a la prova fins a les imatges dels supervivents a les dutxes públiques del velòdrom de Roubaix. "A Sunday in Hell" té especial rellevança perquè retrata un dels períodes de màxim esplendor de la cursa, amb uns protagonistes de gran carisma, amb uns currículums que maregen, absolutament impensables en el ciclisme actual:
Roger De Vlaeminck, apodat "El Gitano", l'únic corredor de l'història amb 4 victòries i probablement el classicòman més letal que hi ha hagut mai. Prim, llargarut, l'escena del massatge ens revel·la unes cames infrahumanes, molt més pròpies d'una escultura de Giacometti.
Eddy Merckx, del que sobren les presentacions, amb una primera aparició a la pel·lícula tremenda: sortint d'un cotxe amb un traje blau cel i unes ulleres de sol, unes pintes absolutament es-pec-ta-cu-lars, com si Chazz Palminteri encarnés a Tony Manero. Més enllà de les enyorades patilles amples del Caníbal, crida l'atenció la extrema meticulositat, gairebé excessiva, amb la posada a punt de la seva bicicleta.
Francesco Moser: l'antagonista italià, del tot necessari en un món dominat pels belgues. El 1976 encara és jove i bona part del seu palmarès està per aconseguir, però ja té un pes important en la cursa. Especialment memorable és la simbiosi total que demostra amb el maillot de campió italià, una peça de roba que sembla dissenyada expressament per a ell.
També apareixen molts altres corredors de prestigi, com Freddy Maertens, Walter Godefroot, Hennie Kuiper, Thévenet o un entranyable Poulidor de 40 anys, i representa un document molt valuós de la vida en el sí dels equips i de la passió del públic.
Que ningú esperi un reportatge televisiu. No, "A Sunday in Hell" és cinema, amb una posada en escena meticulosa i la incorporació de recursos narratius i formals que contribueixen a realçar encara més l'èpica d'una prova que, segons Jean-Marie Leblanc és "una bogeria que el ciclisme proposa cada any als afeccionats". Tot plegat genera una extranya fascinació estètica per un relat, un episodi no viscut, anterior al naixement de servidor, però pel que es sent una terrible nostàlgia. I això és el cinema.
"A Sunday in Hell": descàrrega directa i streaming
(agraïments a Miquel Wert)
Tot plegat però, que no ens faci enganyar: la Paris-Roubaix ha estat des de 2005 patrimoni de Boonen i Cancellara, amb l'excepció de la victòria atípica de Stuart O'Grady el 2007. Per tant, el belga i el suís són els màxims favorits, amb notable avantatge segons les cases d'apostes per a Cancellara. Més enllà d'ells dos, espero que Thor Hushovd faci un molt bon paper i ens brindi l'oportunitat de veure el maillot de campió del món jugant-se una prova com aquesta. A més, si abans parlàvem d'urgències, cap esquadra com el Garmin-Cérvelo està més necessitada de victòries de primeríssima línia. Flecha, Ballan i Pozzato (entre els tres sumen 6 podis en la prova) completen la, a priori, mitja dotzena de favorits. Seria molt estrany, però, que fossin els 6 primers en arribar al velòdrom de Roubaix: és pràcticament impossible que cap dels homes forts no sofreixi un imprevist en forma de caiguda o avaria en algun dels terribles trams d'adoquí que puntegen els 258 km de recorregut. Així d'important és la sort, així de cruel és el destí. Aquí, com gairebé enlloc, l'alegria va per barris.
Avui, però, m'agradaria suggerir una activitat prèvia a la cursa de diumenge: el visionat de l'esplèndid documental "A Sunday in Hell", dirigit pel danés Jörgen Leth, artífex també l'any 1993 d'un treball sobre Michael Laudrup, i codirector junt amb Lars Von Trier de "Cinco condiciones". La peça, de 1976, és la narració de la Paris-Roubaix del mateix any, des del dia anterior a la prova fins a les imatges dels supervivents a les dutxes públiques del velòdrom de Roubaix. "A Sunday in Hell" té especial rellevança perquè retrata un dels períodes de màxim esplendor de la cursa, amb uns protagonistes de gran carisma, amb uns currículums que maregen, absolutament impensables en el ciclisme actual:
Roger De Vlaeminck, apodat "El Gitano", l'únic corredor de l'història amb 4 victòries i probablement el classicòman més letal que hi ha hagut mai. Prim, llargarut, l'escena del massatge ens revel·la unes cames infrahumanes, molt més pròpies d'una escultura de Giacometti.
Eddy Merckx, del que sobren les presentacions, amb una primera aparició a la pel·lícula tremenda: sortint d'un cotxe amb un traje blau cel i unes ulleres de sol, unes pintes absolutament es-pec-ta-cu-lars, com si Chazz Palminteri encarnés a Tony Manero. Més enllà de les enyorades patilles amples del Caníbal, crida l'atenció la extrema meticulositat, gairebé excessiva, amb la posada a punt de la seva bicicleta.
Francesco Moser: l'antagonista italià, del tot necessari en un món dominat pels belgues. El 1976 encara és jove i bona part del seu palmarès està per aconseguir, però ja té un pes important en la cursa. Especialment memorable és la simbiosi total que demostra amb el maillot de campió italià, una peça de roba que sembla dissenyada expressament per a ell.
També apareixen molts altres corredors de prestigi, com Freddy Maertens, Walter Godefroot, Hennie Kuiper, Thévenet o un entranyable Poulidor de 40 anys, i representa un document molt valuós de la vida en el sí dels equips i de la passió del públic.
Que ningú esperi un reportatge televisiu. No, "A Sunday in Hell" és cinema, amb una posada en escena meticulosa i la incorporació de recursos narratius i formals que contribueixen a realçar encara més l'èpica d'una prova que, segons Jean-Marie Leblanc és "una bogeria que el ciclisme proposa cada any als afeccionats". Tot plegat genera una extranya fascinació estètica per un relat, un episodi no viscut, anterior al naixement de servidor, però pel que es sent una terrible nostàlgia. I això és el cinema.
"A Sunday in Hell": descàrrega directa i streaming
(agraïments a Miquel Wert)
