Ciclisme i iconografia

Entre les múltiples raons de la meva passió pel ciclisme com a espectador hi ha el poder icònic de les seves imatges, la fascinació que exerceix la posada en escena del propi esport. Suposo que el fet que no es disputi en una instal·lació esportiva limitada com un camp de futbol, un estadi o un poliesportiu hi ajuda molt: el paisatge canviant, sempre irrepetible, dota a les imatges d'una connexió entre home i medi que no està a l'abast de cap altre esport televisat o retratat amb certa regularitat. I és clar, la tradició també ha aconseguit que alguns d'aquests paisatges i entorns siguin recurrents i hagin assolit la categoria d'icones per si mateixos, fins i tot deslligats de la competició. Exemples n'hi ha molts i no cal aspirar a l'exhaustivitat, però se'n pot fer, a sobrebot, una llista breu: el Tourmalet, la Madonna del Ghisallo, la Redoute, la terrible recta de la Marmolada, el Kappelmuur...

Precisament aquesta pujada adoquinada de Geraardsbergen està més o menys d'actualitat, ni que sigui per omissió: l'edició del Tour de Flandes de diumenge passat va ser la primera que no el va incloure en el seu recorregut des dels anys 70, en que va començar a consolidar-se com el símbol de la clàssica i ben sovint el punt decisiu per a la seva resolució. Així, el Tour de Flandes d'enguany s'ha vist desmantellat, segons el meu sentir, d'un ingredient rellevant en l'àmbit esportiu però sobretot en el terreny simbòlic, en el terreny del rite, tant present en aquest esport. Tant és així que la prova ha acceptat amb els braços oberts la foto amb que l'atzar l'ha obsequiat enguany: la imatge captada pel canal de TV Sporza d'un nen corrent per un camp i cel·lebrant apassionadament la victòria de Boonen. Vesteix un maillot de l'OmegaPharma-Quick Step i branda un grapat de banderes de Flandes amb els braços i l'esguard cap al cel. L'equip de Tommeke, hàbil, conscient del valor de l'imatge, va organitzar dimarts una trobada entre Boonen i el xicot, de nom Tjörven Cleenewerck.

I si diumenge passat es va disputar 'De Ronde', això vol dir que el proper arriba 'L' Enfer du Nord', la Paris-Roubaix. És aquesta una clàssica èpica com poques (com cap?) i per tant, ben nodrida d'iconografia rellevant: trams decisius d'adoquí com el bosc d'Arenberg o el Carrefour de l'Arbre, rostres totalment coberts de pols i/o fang, caigudes aparatoses, maniobres impossibles... Entre aquestes darreres, una que ha esdevingut cèlebre és la de Bob Roll retratada per l'ubicu Graham Watson (al capdamunt d'aquest post). La imatge de l'estrafolari corredor nordamericà -que mereix que algun dia li dediquem un post sencer- sortejant, esglaiat, un bassal enfangat és present en multitud de calendaris temàtics, llibres de fotografia esportiva...

Ara fa un any recomanava com a prèvia per a Roubaix el visionat del magnífic documental 'A Sunday in Hell' que narra l'edició de 1976. Qui encara no l'hagi vist, que s'afanyi a fer-ho abans de diumenge; qui ja ho hagi fet, si no el vol recuperar, que s'ensaboni la retina amb les imatges que ha generat aquest monument a l'agonia ciclista: des de la sortida a París, Chantilly o Compiègne fins a les dutxes de formigó del velòdrom de Roubaix. Si gairebé sempre la ficció derrota la realitat, també la representació del ciclisme pot fascinar més que el propi esport.

Déu és dalt del turó

La cita anual amb el Tour de Flandes, el primer diumenge d'abril, és comparable a una final europea en el món futbolístic. A casa nostra no té la difusió mediàtica del Tour de França, ni potser és tant exigent a nivell físic com la Paris-Roubaix, però de ben segur que es tracta de la prova d'un dia més difícil de guanyar. És en la que intervenen més condicionants i amb més intensitat: la forma física dels participants, evidentment, però també la meteorologia, la fortuna, el treball en equip i, sobretot, l'autoposada en escena, l'estratègia emprada pels màxims favorits, a nivell físic i psicològic, i que, com en el poquer, pot ser per acció però també per omissió: les aparences aquí importen i, el més rellevant de tot, no comencen el dia 3 a les 10h del matí, sinó que tot plegat forma part d'un relat que ja ha arrencat, amb episodis previs, digressions, escenaris, personatges principals i secundaris que justifiquen com gairebé mai una prèvia periodística:

Tour de Flandes 2010: Cancellara i Boonen van honorar aquest esport amb una jornada de -aquesta vegada sí que és pertinent- ressonàncies mítiques. Ambdós amb els maillots de campió nacional, per a fer-ho tot més romàntic, més segle XIX. El suís va guanyar la partida al belga al Kapelmuur en un dels moments per a emmagatzemar de l'esport dels nostres dies. Boonen, doble guanyador de la prova i que va caure com només cauen els campions, sommia amb una revenja.

E3 Harelbeke & Gent-Wevelgem 2011: les dues semi-clàssiques d'adoquins del cap de setmana anterior a Flandes s'han resolt enguany de la millor manera possible. Cancellara es va exhibir a la Harelbeke, això sí, sense enfrontar-se a Boonen, Gilbert, Pozzato o Ballan, i el propi Boonen, l'endemà, va respondre imposant-se en l'esprint reduït de la Gent-Wevelgem. El preàmbul perfecte.

Philippe Gilbert vs. Tom Boonen: el primer, való i per tant membre de la minoría lingüística de Bèlgica, i el segon, flamenc, encarnen dues tipologies d'ídol d'un país partit per la meitat. Gilbert està en un estat de forma dolcíssim, duu una temporada i mitja sent protagonista positiu de totes les clàssiques a les que compareix, amb un índex de victòries aclaparador; darrerament és admirat fins i tot pels flandriens més puristes, però sap que per ser històric li cal guanyar Flandes i Lieja. Boonen ha estat sempre el nen mimat del país; el seu palmarès en les grans clàssiques i el mode d'aconseguir-lo, gairebé sempre amb atacs llunyans tot i saber-se el més ràpid en hipotètics esprints reduïts, ha fet que se li perdonin escàndols com els seus dos positius per cocaïna. Els herois vulnerables són més complerts.

Filippo Pozzato: el perfecte antiheroi que necessita qualsevol relat mític. Indolent, antipàtic, sobrat de talent, amb gran atractiu físic i, evidentment, italià. És molt odiat a Bèlgica per tot plegat però, a l'acabar les curses, és el més buscat per les joves caçadores d'autògrafs i fotos. Esportivament, la seva versatilitat i la seva manera de còrrer (catenaccio a dues rodes) el fan molt temut pels seus rivals, als qui sovint arriba a treure de polleguera.

Outsiders: Més enllà dels esmentats, Ballan sembla que torna a ser el que va guanyar la prova el 2007 i el Mundial el 2008; Flecha sempre ofereix bon rendiment corrent al seu aire, deixant-se guiar per una intuició i determinació admirables (i admirades a tot arreu menys a la seva terra); la potent esquadra Garmin-Cérvelo compta amb una plantilla temible (Haussler, Hushovd, Millar, Van Summeren, Klier...) però de moment no li arriben els resultats. Jonathan Vaughters, el seu director, ha expressat tanta frustració davant la superioritat manifestada per Cancellara que aboga per a fer-li un marcatge a l'home, com si es tractés de bàsquet, tot i que admet que l'únic efectiu del tot seria "contractar un franctirador". Humor i tragèdia.

Kapelmuur: com he explicat abans, sol ser l'escenari final on es decideix la prova. El pilot ve molt fraccionat des de ben abans en els interminables murs, però aquí tot acaba saltant pels aires. Un turó i una capella al seu cim configuren, a més, una localització amb connotacions bíbliques. El Creador ho domina tot des d'un punt elevat.

Meteorologia: els murs adoquinats que esquitxen els prop de 260 km del Tour de Flandes esdevenen molt més dificultosos si estan mullats: caigudes, culots estripats, sang i rostres enfangats afegeixen èpica i emoció a la prova. Per diumenge, les previsions són de uns 10º, molts núvols i alguna gota. Els déus també intervenen en les batalles dels humans.

Mudança

Aquests darrers dies no estic actualitzant el blog tant com voldria perquè em trobo en plena mudança. He deixat el barri de Sants i m'estic instal·lant a la zona alta de Vallcarca. Tot i això, el ciclisme no m'ha abandonat ni molt menys. He seguit com he pogut la París-Niça i tres quarts del mateix amb la Tirreno-Adriatico, però l'esport de la bicicleta i jo ens estem marcant d'aprop d'una manera més singular degut, precisament, a aquest canvi de domicili. M'explico: la via d'accés més habitual cap a casa meva es produeix a través del pont de Vallcarca i, just quan aquest acaba, s'arriba a la Plaça de Mons. Mons no és un terme que en català s'usi per res massa conegut, de fet no sé a què es deu aquest topònim, per això és inevitable pensar en el Mons que tinc més arrelat: el Mons de Mons-en-Pévèle, població del nord de França coneguda per posseïr un dels trams d'adoquí més durs i decisius de la Paris-Roubaix, justament en el que l'any passat Cancellara va deixar els seus rivals i va enfilar el camí cap a la victòria. El més meravellós i inquietant és que la barcelonina plaça de Mons és... adoquinada. M'agrada pensar que és un homenatge vetllat al món de les clàssiques. Un cop es passa la plaça i es segueix pujant les rampes del passeig de la Mare de Déu del Coll, al cap de menys d'un quilòmetre, s'arriba a la plaça de... Flandes. Si hi ha alguna prova lligada a la Paris-Roubaix, aquesta és sens dubte el Tour de Flandes, l'altre Monument de la llamborda i que es cel·lebra només una setmana abans de la prova francesa. Però això no és tot, uns cinc-cents metres més enllà, i ja gairebé davant de casa meva, s'arriba a un parc anomenat La Creueta del Coll. Aquí potser cal forçar-ho un pèl més però com que ja s'arriba amb el cap predisposat, no costa gaire: si invertim els termes tenim el coll de la Creueta, un dels ports de muntanya més cèl·lebres del Pirineu català, també usat a la Vuelta a España i pel cim del qual han passat en primera posició, entre altres, el gran José Luis Laguía, i l'eterna promesa Santi Blanco. Això de la Creueta del Coll és com si, salvant les distàncies, un francès ciclòfil anés a viure davant de quelcom anomenat Parc de l'Aubisque du Col. O no, però vaja, m'agrada pensar-ho.

***

La darrera entrada vam desitjar que els corredors fessin bo el recorregut de la París-Niça però, malauradament, no ha estat així. Queda la sensació que Tony Martin s'ha imposat amb comoditat i que l'únic que ha aportat espectacle ha estat l'incombustible Voeckler, la revelació De Gendt i la climatologia adversa de les dues darreres etapes. Aquí caldrà reflexionar una vegada més arran del fet que el gaudi de l'espectador és directament proporcional al patiment dels corredors. Com més s'atansen a l'abisme tràgic, millor per a l'audiència. Deu ser l'únic esport amb aquesta peculiaritat, potser amb l'excepció de quelcom tant poc televisat en directe com la marató. Tornant a la París-Niça, especialment indignant ha estat veure l'actitud de Kloden i Wiggins, 2on i 3er clasificats al final que, després de veure's ocupant aquestes posicions degut a la cronometrada de divendres, no han fet el més mínim intent de desbancar Tony Martin. Res de res.

Per contra, a la Tirreno-Adriatico, els galls sí que s'involucren i volen tenir el galliner esvalotat. A falta de la contrarrellotge final de demà dimarts, Cadel Evans parteix amb un avantatge minso davant Scarponi, Basso, Gesink, Nibali, Cunego i Gilbert. Aquest darrer s'ha endut etapa, el mateix que Scarponi, i avui ha sucat Cadel Evans a Macerata, en un d'aquells finals tant a la italiana que no em cansaré d'elogiar.