Austràlia!

En la cançó "America!" del seu darrer disc, Bill Callahan es meravella, amb un deix sardònic, de poder veure el show de David Letterman fins i tot quan és a Austràlia. Coses de la globalització, aquest mite de la contemporaneïtat que acceptem perquè ens diuen que és rentable i que, per bé i per mal, tard o d’hora arriba a gairebé totes les activitats. També al ciclisme, on en els darrers temps veiem com s’incorporen al calendari d’elit curses a Austràlia, Omán, Qatar, Xina, Polònia, Califòrnia… Totes elles, amb l’impuls de la UCI, viuen moments a l’alça, en detriment més o menys indirecte del ciclisme de les regions on el ciclisme de carretera tradicionalment ha tingut més arrelament: Bèlgica, Holanda, França, Espanya i Itàlia veuen com algunes proves, si no directament desapareixen, perden estatus dins la jerarquia que elabora la UCI.
Puc mig entendre que els alts estaments que governen el ciclisme mundial es trenquin les banyes per a aconseguir nous mercats, ja que es tracta d’un esport que econòmicament viu en la corda fluixa i, com tots avui en dia, depèn de l’interès que susciti a les televisions. Tanmateix, no crec que l’única solució passi per organitzar a països recòndits amb nul•la tradició ciclista curses determinants per a que corredors i equips aconsegueixin els punts que la UCI els reclama per a mantenir-se en l’elit. Això implica cunetes buides, finals d’etapa desangelats, indignes ni tan sols d’una cursa de cadets, i grans despeses per als equips més modestos dels ProTour que s’han de desplaçar amb un equip sovint de circumstàncies, ja que no són proves que els seus cap de files considerin prioritàries. Tot sigui per a que la UCI faci caixa.
El cas del Tour Down Under australià que s’està disputant aquests dies potser té un passi. El país oceànic porta ja uns lustres proveïnt el pilot internacional de molt bons ciclistes -Phil Anderson va ser el pioner als 80-, trascendint el seu reducte d’hegemonia tradicional, la pista, i desenvolupant una afició creixent que ha acabat cristal·litzant, enguany, amb un equip ProTour, el GreenEdge. Degut al seu caràcter meridional, Austràlia s’ha considerat un bon lloc per a iniciar la temporada, malgrat el bon temps sigui, sovint, excessiu: durant l’etapa de dimarts es van fregar els quaranta graus. El que sí que em sembla excessiu és el rang que té segons la UCI, doncs el guanyador s’enduu el mateix nombre de punts que el de, per exemple, París-Niça o la Volta a Suïssa: sota el pretext de trobar-nos a l’inici de temporada, les etapes ronden els 140 km de mitja i són majoritàriament planes; no hi ha contrarrellotge, no hi ha cap port que s’acosti a la categoria de 1ª. A més, un nombre important dels corredors es pren la prova com a simple presa de contacte amb la competició, com a mera pretemporada amb dorsal.
Tanmateix, com que els punts que s’hi reparteixen són llaminers i, acceptem-ho, els aficionats tenim mono de ciclisme, no està del tot absent d’interès. Enguany, a més, han programat per a la propera matinada una etapa mitjanament sel•lectiva: el doble pas pel Old Willunga Hill, amb la meta al capdamunt de la segona ascensió. Simplement és un portet d’uns tres quilòmetres al voltant del 7,5% de pendent, però sens dubte separarà el gra de la palla i haurà de ser aprofitat pels que figuren com a principals candidats a endur-se la primera general de l’any: Valverde, Gerrans, Boasson-Hagen, Ballan, Van Avermaet, Machado… i un bon grapat d’outsiders amb el jove però ambiciós Gorka Izagirre al capdavant de les meves predileccions.

Déu és dalt del turó

La cita anual amb el Tour de Flandes, el primer diumenge d'abril, és comparable a una final europea en el món futbolístic. A casa nostra no té la difusió mediàtica del Tour de França, ni potser és tant exigent a nivell físic com la Paris-Roubaix, però de ben segur que es tracta de la prova d'un dia més difícil de guanyar. És en la que intervenen més condicionants i amb més intensitat: la forma física dels participants, evidentment, però també la meteorologia, la fortuna, el treball en equip i, sobretot, l'autoposada en escena, l'estratègia emprada pels màxims favorits, a nivell físic i psicològic, i que, com en el poquer, pot ser per acció però també per omissió: les aparences aquí importen i, el més rellevant de tot, no comencen el dia 3 a les 10h del matí, sinó que tot plegat forma part d'un relat que ja ha arrencat, amb episodis previs, digressions, escenaris, personatges principals i secundaris que justifiquen com gairebé mai una prèvia periodística:

Tour de Flandes 2010: Cancellara i Boonen van honorar aquest esport amb una jornada de -aquesta vegada sí que és pertinent- ressonàncies mítiques. Ambdós amb els maillots de campió nacional, per a fer-ho tot més romàntic, més segle XIX. El suís va guanyar la partida al belga al Kapelmuur en un dels moments per a emmagatzemar de l'esport dels nostres dies. Boonen, doble guanyador de la prova i que va caure com només cauen els campions, sommia amb una revenja.

E3 Harelbeke & Gent-Wevelgem 2011: les dues semi-clàssiques d'adoquins del cap de setmana anterior a Flandes s'han resolt enguany de la millor manera possible. Cancellara es va exhibir a la Harelbeke, això sí, sense enfrontar-se a Boonen, Gilbert, Pozzato o Ballan, i el propi Boonen, l'endemà, va respondre imposant-se en l'esprint reduït de la Gent-Wevelgem. El preàmbul perfecte.

Philippe Gilbert vs. Tom Boonen: el primer, való i per tant membre de la minoría lingüística de Bèlgica, i el segon, flamenc, encarnen dues tipologies d'ídol d'un país partit per la meitat. Gilbert està en un estat de forma dolcíssim, duu una temporada i mitja sent protagonista positiu de totes les clàssiques a les que compareix, amb un índex de victòries aclaparador; darrerament és admirat fins i tot pels flandriens més puristes, però sap que per ser històric li cal guanyar Flandes i Lieja. Boonen ha estat sempre el nen mimat del país; el seu palmarès en les grans clàssiques i el mode d'aconseguir-lo, gairebé sempre amb atacs llunyans tot i saber-se el més ràpid en hipotètics esprints reduïts, ha fet que se li perdonin escàndols com els seus dos positius per cocaïna. Els herois vulnerables són més complerts.

Filippo Pozzato: el perfecte antiheroi que necessita qualsevol relat mític. Indolent, antipàtic, sobrat de talent, amb gran atractiu físic i, evidentment, italià. És molt odiat a Bèlgica per tot plegat però, a l'acabar les curses, és el més buscat per les joves caçadores d'autògrafs i fotos. Esportivament, la seva versatilitat i la seva manera de còrrer (catenaccio a dues rodes) el fan molt temut pels seus rivals, als qui sovint arriba a treure de polleguera.

Outsiders: Més enllà dels esmentats, Ballan sembla que torna a ser el que va guanyar la prova el 2007 i el Mundial el 2008; Flecha sempre ofereix bon rendiment corrent al seu aire, deixant-se guiar per una intuició i determinació admirables (i admirades a tot arreu menys a la seva terra); la potent esquadra Garmin-Cérvelo compta amb una plantilla temible (Haussler, Hushovd, Millar, Van Summeren, Klier...) però de moment no li arriben els resultats. Jonathan Vaughters, el seu director, ha expressat tanta frustració davant la superioritat manifestada per Cancellara que aboga per a fer-li un marcatge a l'home, com si es tractés de bàsquet, tot i que admet que l'únic efectiu del tot seria "contractar un franctirador". Humor i tragèdia.

Kapelmuur: com he explicat abans, sol ser l'escenari final on es decideix la prova. El pilot ve molt fraccionat des de ben abans en els interminables murs, però aquí tot acaba saltant pels aires. Un turó i una capella al seu cim configuren, a més, una localització amb connotacions bíbliques. El Creador ho domina tot des d'un punt elevat.

Meteorologia: els murs adoquinats que esquitxen els prop de 260 km del Tour de Flandes esdevenen molt més dificultosos si estan mullats: caigudes, culots estripats, sang i rostres enfangats afegeixen èpica i emoció a la prova. Per diumenge, les previsions són de uns 10º, molts núvols i alguna gota. Els déus també intervenen en les batalles dels humans.

Siena

Qualsevol excusa és bona per a tornar a Siena, ni que sigui simbòlicament, excitant la superfície del cervell on emmagatzemem la nostra estada a la vila toscana. Si alguna vegada, ni que sigui per unes hores, has estat feliç a Siena, voldràs tornar-hi: la catedral -blanca per fora, fosca per dins-, la piazza di Campo, els carrers empedrats i costeruts... però sobretot la constatació que cada nou racó descobert supera al que acabem deixar. I, és clar, també hi ha el menjar; m'agradaria poder recomanar l'osteria on vaig cruspir-me un plat de pasta amb civet de senglar, però no en recordo el nom. En fi, aquesta no deixa de ser la primera mostra en aquest blog de la meva especial inclinació per Itàlia: paisatge, patrimoni, gastronomia i, com no podia ser d'una altra manera, ciclisme.
El poble italià és -tòpic però cert- molt passional i té el sentit de l'espectacle molt desenvolupat. Si a aquest tret atàvic, gairebé racial, li afegim que es tracta d'un país molt entès en ciclisme, el resultat és que, amb permís dels flamencs, són els millors organitzadors de curses del món. Només en un país com Itàlia podria succeïr que es crea una prova de ciclisme de carretera amb una quarta part del recorregut per pistes de terra, i al cap de quatre edicions és ja una data a subratllar per a molts classicòmans del pilot internacional. És clar que tot això no es consegueix sense una especial cura. La Montepaschi Strade Bianche (abans anomenada Eroica), que disputa la seva cinquena edició aquest dissabte, transcorre per uns dels paisatges més bonics d'Europa, la vall d'Orcia, la màxima depuració de la Toscana, i té la línia d'arribada al bell mig de Siena, a la meravellosa piazza di Campo. No es té constància que la fascinació estètica pels paisatges millori la combativitat i el rendiment dels ciclistes, però en aquest cas tot em fa sospitar que sí (o almenys és el que prefereixo pensar). El perfil de la prova, un puja i baixa constant per disciplinats turons, també ajuda, però el fet és que habitualment els corredors arriben a la plaça de Siena d'un en un. En matèria de calendari, l'Strade Bianche també encerta, ja que la seva situació a poques setmanes dels dos Monuments de la llamborda, el Tour de Flandes i la Paris-Roubaix, fa que molts pesos pesats de l'especialitat trobin en la prova italiana una immillorable pedra de toc. Cancellara, Ballan, Hincapie o Gilbert són alguns dels pocs noms confirmats fins ara però, servidor, simbòlicament, també serà a Siena.