La clàssica de la cervesa

Finiquitada la Campanya del Nord amb un èxit aclaparador de Tom Boonen en particular i el seu Omega Pharma - Quick Step en general, arriben les Ardenes. Alguna altra vegada ja he mostrat la meva poca predilecció per la Fletxa Valona, on tot s'acostuma a decidir últimament en el darrer kilòmetre del mur de Huy. La Lieja, la clàssica més antiga del calendari, juga en una altra lliga, és un dels cinc Monuments. L'Amstel, però, que inaugura el tríptic aquest diumenge té tot el dret a autorreivindicar-se. A més, enguany compta amb una sèrie d'ingredients extres que la fan, a priori, molt atractiva. Passem a donar unes quantes d'aquestes raons per a no perdre-se-la:

- Per primera vegada coincideixen en una mateixa prova de prestigi tres killers superlatius en aquest tipus de finals: Valverde, Sagan i Gilbert. Amb la tornada del murcià després de la sanció, aquest dia és un dels més esperats de la temporada: el jove eslovac ha evolucionat una barbaritat des de la seva sonada irrupció a la París-Niça de 2010, i tot i que Gilbert encara no sembla haver sortit del seu opac calvari particular no se'l pot descartar del tot. Tanmateix, compto molt més amb els altres dos.

- La clàssica més prestigiosa disputada en territori holandès sempre ha fet que els equips i corredors d'aquest país l'afrontin amb una especial ambició. Lluny queden els temps de Jan Raas (a la imatge superior) que a finals dels 70 i principis del 80 va ser el dominador de la prova, amb cinc victòries -marca encara no igualada- però la present generació neerlandesa pinta molt bé. Així, tant Rabobank com Vacansoleil presenten dos planters replets de corredors amb opcions en proves com aquesta. Els primers acudeixen amb el seu trident escalador, Gesink, Mollema i Kruijswijk, però també amb classicòmans com Boom, el danès Breschel o l'alemany Martens. Vacansoleil, per la seva banda donarà guerra amb els locals Hoogerland i Westra i els dos italians de l'equip, els perillosos Marcato i Carrara. Des de 2001, amb l'èxit de l'incombustible Erik Dekker, la victòria no roman a casa; hi ha pressió, hi ha fam.

- La participació, però, no es queda ni molt menys amb els noms fins ara esmentats. Com que és una prova que per recorregut obre molt el ventall de favorits, cal comptar tant amb escaladors amb certa punta de velocitat o capacitat de demarratge llunyà, amb homes ràpids que passen bé les cotes, i amb ciclistes tot terreny que s'adapten bé a el puja i baixa constant del traçat. Aquí va una vintena més de rodes a seguir (no puc ser gaire més restrictiu): Evans, Van Avermaet, Nocentini, Gasparotto, Gavazzi, Kiserlovski, Samu, Hesjedal, Daniel Martin, Wegmann, Albasini, Gerrans, Freire, Quim Rodríguez, Cunego, Nibali, Meersman, Rui Costa, Visconti, Chavanel, els germans Schleck, Boasson-Hagen...

- Per acabar, cal apuntar que una altra bona dosi de l'interès per la clàssica cervesera d'enguany rau en el fet que el Mundial de 2012 es celebrarà per aquestes contrades, amb el Cauberg, la cota final, com a protagonista i pressumible jutge de la prova. Així, la cursa de diumenge també es pot llegir, en part, com un test de cara al que pot succeir el proper setembre i generar noves memòries i noves ànsies de venjança.

Ciclisme i iconografia

Entre les múltiples raons de la meva passió pel ciclisme com a espectador hi ha el poder icònic de les seves imatges, la fascinació que exerceix la posada en escena del propi esport. Suposo que el fet que no es disputi en una instal·lació esportiva limitada com un camp de futbol, un estadi o un poliesportiu hi ajuda molt: el paisatge canviant, sempre irrepetible, dota a les imatges d'una connexió entre home i medi que no està a l'abast de cap altre esport televisat o retratat amb certa regularitat. I és clar, la tradició també ha aconseguit que alguns d'aquests paisatges i entorns siguin recurrents i hagin assolit la categoria d'icones per si mateixos, fins i tot deslligats de la competició. Exemples n'hi ha molts i no cal aspirar a l'exhaustivitat, però se'n pot fer, a sobrebot, una llista breu: el Tourmalet, la Madonna del Ghisallo, la Redoute, la terrible recta de la Marmolada, el Kappelmuur...

Precisament aquesta pujada adoquinada de Geraardsbergen està més o menys d'actualitat, ni que sigui per omissió: l'edició del Tour de Flandes de diumenge passat va ser la primera que no el va incloure en el seu recorregut des dels anys 70, en que va començar a consolidar-se com el símbol de la clàssica i ben sovint el punt decisiu per a la seva resolució. Així, el Tour de Flandes d'enguany s'ha vist desmantellat, segons el meu sentir, d'un ingredient rellevant en l'àmbit esportiu però sobretot en el terreny simbòlic, en el terreny del rite, tant present en aquest esport. Tant és així que la prova ha acceptat amb els braços oberts la foto amb que l'atzar l'ha obsequiat enguany: la imatge captada pel canal de TV Sporza d'un nen corrent per un camp i cel·lebrant apassionadament la victòria de Boonen. Vesteix un maillot de l'OmegaPharma-Quick Step i branda un grapat de banderes de Flandes amb els braços i l'esguard cap al cel. L'equip de Tommeke, hàbil, conscient del valor de l'imatge, va organitzar dimarts una trobada entre Boonen i el xicot, de nom Tjörven Cleenewerck.

I si diumenge passat es va disputar 'De Ronde', això vol dir que el proper arriba 'L' Enfer du Nord', la Paris-Roubaix. És aquesta una clàssica èpica com poques (com cap?) i per tant, ben nodrida d'iconografia rellevant: trams decisius d'adoquí com el bosc d'Arenberg o el Carrefour de l'Arbre, rostres totalment coberts de pols i/o fang, caigudes aparatoses, maniobres impossibles... Entre aquestes darreres, una que ha esdevingut cèlebre és la de Bob Roll retratada per l'ubicu Graham Watson (al capdamunt d'aquest post). La imatge de l'estrafolari corredor nordamericà -que mereix que algun dia li dediquem un post sencer- sortejant, esglaiat, un bassal enfangat és present en multitud de calendaris temàtics, llibres de fotografia esportiva...

Ara fa un any recomanava com a prèvia per a Roubaix el visionat del magnífic documental 'A Sunday in Hell' que narra l'edició de 1976. Qui encara no l'hagi vist, que s'afanyi a fer-ho abans de diumenge; qui ja ho hagi fet, si no el vol recuperar, que s'ensaboni la retina amb les imatges que ha generat aquest monument a l'agonia ciclista: des de la sortida a París, Chantilly o Compiègne fins a les dutxes de formigó del velòdrom de Roubaix. Si gairebé sempre la ficció derrota la realitat, també la representació del ciclisme pot fascinar més que el propi esport.

Aquest any sí

Avui fa exactament 365 dies vaig compartir des d'aquesta humil tribuna el desencís per la mala salut de la Volta Ciclista a Catalunya. Una nova edició totalment descafeïnada, amb cinc de les set etapes resoltes amb un sprint massiu, un silenci mediàtic que eixordava i greus problemes de viabilitat econòmica m'hi van empènyer. Doncs bé, enguany aquestes mancances crematístiques han romangut, però al final la cursa ha sortit, s'ha disputat i hi ha bones notícies a cel·lebrar.
El recorregut ha millorat molt, amb un bon grapat de traçats interessants, amb ports propers a meta, mitja muntanya més ben tirada i una jornada d'alta muntanya que, malgrat no es va poder disputar en la seva totalitat per la neu, prometia duresa ben col·locada. S'ha seguit trobant a faltar una contrarrellotge, però d'un any per l'altre la valoració global del canvi ja és força positiva.
La millor notícia, tanmateix, ha estat el retorn de la televisió en directe. Cal recordar que es tractava de l'única prova del ProTour que no en tenia i, aquest fet, avui en dia en que la supervivència de les competicions depèn de l'inversió publicitària, era poc menys que una sentència de mort. Tema resolt, aleshores. Llàstima, això sí, d'una realització que no ha estat ni molt menys a l'alçada. Potser ha anat millorant a mesura que passaven els dies, però en molts moments resultava difícil per als comentaristes situar la cursa a l'espectador. Per no parlar de la grotesca ubicació de les càmeres de meta.
Un altre aspecte negatiu que s'ha de remarcar, amb la major intenció constructiva possible, és el que va succeïr el dia de l'etapa reina, el dia de la maleïda neu. Vagi per davant que ja és mala sort que en la segona quinzena de març caigui una de les tres o quatre nevades més importants de tot l'hivern, a priori ja finiquitat, i més encara que ho faci justament l'únic dia que la Volta s'interna en els Pirineus. Contra la meteorologia no es pot lluitar, però sí que es pot actuar amb prevenció, sobretot quan els butlletins ja avisaven de l'alta probabilitat de mal temps uns quants dies abans. Així, el retall sobtat, sobre la marxa de l'etapa, quan ja s'havia cobert ben bé la meitat del recorregut i l'improvisació d'una meta que la majoria de corredors ni van ser conscients de creuar, donen la imatge de lleuger nyap. De cara a l'any que ve, s'ha de comptar amb alternatives, amb un mínim protocol d'actuació de cara a eventualitats com aquesta, que de fet no són tan eventuals.
Al final, però, l'edició vinent sembla garantida, també amb televisió, i la sensació global és positiva, sobretot perquè sembla que l'organització també comparteix les virtuts d'un traçat com el d'enguany i confio en que hagi anotat els defectes que s'han fet palesos. Visqui la Volta.

Benjamin Button

No és gaire difícil trobar casos de llarga longevitat esportiva en la història del ciclisme de carretera. Al tractar-se d'un esport principalment de fons, els corredors arriben a la seva maduresa al voltant dels 30 anys i en algunes proves, com les rondes de tres setmanes, abunda el bon rendiment de ciclistes ben entrats en la trentena: sense anar més lluny, el 2011 Cadel Evans va guanyar el seu primer Tour de França als 34 anys.
Sense el llustre d'aquest èxit però amb més edat, trobem uns quants exemples de corredors que s'han negat a retirar-se al mateix temps que la majoria dels seus companys de generació. Retrocedint una mica en el temps tenim el cas de l'entranyable Joop Zoetemelk que, després de guanyar un Tour de França i fer sis vegades segon, va ser capaç de guanyar el Mundial de Ruta de 1985 a Giavera del Montello amb 38 anys. Fins fa pocs mesos (ara està sense equip) hem pogut gaudir de l'incombustible Davide Rebellin que fins els 40 anys ha brillat en el calendari italià i als 37 va lograr la seva darrera Fletxa Valona. Frédéric Guesdon, també amb 40 anys, encara té contracte amb el FDJ-BigMat i enguany es volia acomiadar a la Paris-Roubaix, prova que va guanyar el 1997, però una malaurada caiguda al darrer Tour Down Under sembla que farà impossible el seu noble propòsit. Tornant a Itàlia, Andrea Noé es va retirar després del Giro de l'any passat amb 42 anys, i l'estoni Jaan Kirsipuu acaba de tornar de còrrer el Tour de Langkawi amb la mateixa edat.
Totes aquestes històries són poc usuals però entren dins una lògica i, bona falta que fa, eixamplen el mite del ciclista professional com a pertinaç enamorat de la seva professió, del seu esforç poc recompensat. Tanmateix, el que s'escapa de tot patró raonable és el cas de Chris Horner, que abans d'ahir va finalitzar segon a la prestigiosa Tirreno-Adriático amb 40 anys. Fins aquí tot bé. És a dir, acabem d'apuntar el bon rendiment de Rebellin amb la mateixa edat, per exemple. El que no quadra tant és que el cas de Horner no és el d'un ciclista talentós que ha sabut cuidar-se i allargar la seva carrera amb més que dignitat. No, l'excepcional és que Horner ha anat MILLORANT notablement el seu rendiment a partir dels trenta i escaig. Com Benjamin Button, el protagonista del relat de F. Scott Fitzgerald (i posterior adaptació al cine a càrrec de David Fincher) en que un home neix amb el cos d'una persona de 80 anys i amb el temps va rejovenint, Chris Horner sembla més en forma cada any que passa. Una mirada al seu palmarès és prou aclaridora: els seus principals triomfs són la Volta al País Basc de 2010 i la Volta a Califòrnia de 2011; si tenim en compte que és nascut el 1971, és fàcil fer comptes. Abans d'aquests tres darrers anys daurats, el seu expedient fa una patxoca decreixent: una etapa a Romandia el 2006, una a Suïssa el 2005, campió del Usa National Cycling Calender, un circuit amb molt menys prestigi que el ciclisme, diguem-ne, europeu... Abans, els finals dels 90 se'ls va passar a la Française de Jeux sense pena ni glòria, lluent un pentinat deudor de Fignon o Theunisse i compartint habitació amb, entre altres Evgueni Berzin, que de fet només és un any més gran que el nostre protagonista (clica i compara).
Però és que tot en Chris Horner és excepcional. Expliquen que durant la primera meitat dels 2000, quan va tornar a EEUU, es dedicava a anar a les curses amb rulot, amb tota la seva família i per tot el país, vivint amb 10 dòlars diaris. I tot plegat resulta ben creïble si tenim en compte la seva estètica d'aleshores, més pròpia d'un fan de Grateful Dead que no pas d'un ciclista professional, com es pot veure a la imatge. I el cas és que guanyava ben sovint, i ara es poden llegir aquells anys d'èxit esportiu i, segons sembla, també vital, com la clau de la seva tornada a Europa, ja amb trenta-tres anys, apunt per afrontar l'inici dels millors anys de la seva vida esportiva. Si és que encara aquests no estan per venir...